Hem passat de voler que els treballadors immigrants visquin frontera avall (Espot i Marsol dixit, això sí, amb reculada posterior) al fet que els temporers habitin en cabanes enmig dels arbres, segons una de les propostes dels arquitectes. La proposta del COAA ben segur deu estar carregada de bonisme, però no em negaran que sona estranya, com a mínim a segle passat o l’època del colonialisme. Em recorda les pel·lícules on veiem com enmig d’un bosc es creaven veritables pobles de colons que treballaven en l’extracció de minerals sota l’atenta mirada del capatàs de torn a les ordres de l’empresa que els proporcionava l’habitatge a canvi del seu treball.
Cert que a creatius ningú ens guanya, perquè mira que ens ho fem complicat quan resulta que hi ha tant habitatge buit, sense activitat, que ben bé es podria posar al servei de les persones que venen al país a treballar per fer-lo pròsper. Sí, ja sé la cantarella, la dificultat per motivar els propietaris per posar aquests 3.000 pisos buits al mercat de lloguer.
Sempre he dit als de casa que el dia que em retiri em trobaran instal·lat en alguna borda ubicada 1.800 metres en amunt i, a ser possible, lluny de la civilització. Al llarg de la meva vida ja hauré socialitzat amb escreix perquè el darrer tram del viatge el pugui passar en pau i tranquil·litat amb mi mateix. Però ja veig que al ritme que van les coses em serà impossible aconseguir-ho perquè, malgrat la llunyania, correré el risc trobar-me de la nit al dia envoltat de cabanes habitades al més pur estil Far West.