El tancament de llistes que concorreran a les eleccions comunals ha tornat a evidenciar el que ja tots sabem: la importància dels noms de les persones per sobre de les sigles i, fins i tot, dels programes. Hi ha una gran dificultat a fer una candidatura si no tens implantació al territori, encara que disposis d’una bona marca que et funciona en l’àmbit nacional; si no tens gent en cadascuna de les parròquies acabes abocat a fer pactes en funció de l’interès en cada un. Pactes polièdrics, com el vot mateix, i sovint pactes que es fan al marge de qualsevol programa electoral, ja que la prioritat és fer una candidatura que o bé aferri una majoria o bé intenti construir una alternativa només sobre la base de posar noms un rere l’altre. L’elaboració del programa arriba després i, consegüentment, massa sovint acaba sent un text ple de vaguetats. Possiblement, el sistema electoral obliga, se’m dirà, i que l’obsessió dels candidats és aglutinar esforços per construir alternatives àmplies encara que això signifiqui viure en la contradicció d’anar amb companys de llista que pensen diferent. Les obsessions polítiques acaben fent perdre la perspectiva. Potser ens haurem de plantejar si quan arribin les eleccions generals realment estan tan lluny els uns dels altres com ens volen fer creure. L’argument desgastat que al comú no s’hi va a fer política és fals, perquè les decisions que es prenen en la gestió que afecta la vida dels ciutadans van impregnades d’un fort component ideològic, i d’exemples n’hi ha a cabassos. Aviat entrarem en campanya electoral que, com passa sempre, només acaba interessant el microcosmos polític i mediàtic.