La història es remunta a l’any 1962, a Rio de Janeiro, on des d’un bar anomenat Veloso, a la cèlebre platja d’Ipanema, dos amics, el compositor Antonio Carlos Jobim i el poeta Vinicius de Moraes, veien passar cada tarda una noia que caminava regularment vers la platja d’Ipanema i s’aturava sovint a comprar cigarretes al bar. Inspirats per la bellesa enlluernadora d’Heloísa Eneida Menezes Paes Pinto, en van fer immediatament la musa de la seva gran creació, en forma de la cançó Garota de Ipanema. Eltema, que amb el temps va ser interpretat per cantants de la talla de Frank Sinatra, Ella Fitzgerald, Astrud Gilberto, Roberto Carlos i altres, és i restarà un himne encisador i immortal emblema de la bossa nova. Quan els talents del compositor i del poeta van acoblar-se en aquesta creació genial, en una simbiosi perfecta, amb una valuosa sensibilitat artística, no existien prejudicis sexuals i/o de gènere, tampoc lleis i/o elements d’inquisició que haurien pogut aniquilar ara, en l’escenari d’una plena modernitat absurda a vegades, amb reglaments primmirats i reviscolats, un reconegut tema d’una bellesa eterna. De raons, proves i evidències, la possible instrucció n’aniria farcida: la noia era menor d’edat, podria haver-hi hagut un assetjament, pel cap baix psicològic, no es van respectar les quotes de gènere de rigor i tampoc la protecció de dades. Per sort i per al lliure desenvolupament artístic, les associacions feministes oficials, també les radicals, curtes de mires, miren cap a un altre lloc... Vers els continents on es practica la xaria? No ho pensaria...