En èpoques convulses i bèl·liques com les que estem vivint el paper de la diplomàcia esdevé fonamental. Més enllà de la visió més èpica que d’aquesta professió fa la ficció, a la realitat té un lloc clau. Aquesta setmana l’ambaixada francesa convidava l’escriptor del llibreDiplomate, pour quoi faire,Jérôme Bonnafont,que precisament analitza la professió dels ambaixadors i l’art de la diplomàciades de la pròpia experiència. Un ofici, que com els d’abans, diu ell, es basa en els coneixements teòrics, però sobretot en l’exercici i les pràctiques sobre el terreny. Més enllà de convencionalismes, la bona diplomàcia és la que pot, i el llibre n’està ple d’exemples, buscar solucions pacífiques als conflictes, mitjançar en temps de guerres o tensionar i destensionar possibles situacions. Els diplomàtics són enviats sobre el terreny dels que s’infiltren dins el sistema i poden en primera persona raportar els seus governs sobre els temes d’interès. Alhora i igualment són peces clau en l’encaix i en les negociacions, fent de la discreció i la invisibilitat un valor. Un bon diplomàtic no neix, sinó que es fa. L’estil de la diplomàcia també, explica el llibre, varia segons la zona. A Amèrica és més comú que sigui una figura amb accent polític, propera al govern, de la confiança de l’executiu, mentre que a Europa el cos diplomàtic és més tècnic i menys vinculat al règim polític. Sigui com sigui, la figura invisible i en segon pla envolta qualsevol negociació.