I tu? Qui t’estimes més? El pare o la mare? –Aquella pregunta que ens solien fer quan no aixecàvem dos pams de terra i que sempre et deixava amb el neguit d’haver de triar- quan no calia. El mateix, si fa no fa, passa amb la identitat. En tots i cadascun de nosaltres hi conviuen diverses identitats: nacional, sexual, de gènere... ens encanta tenir les coses ben endreçades per saber què esperar de l’altre, perquè la identitat –al capdavall– no és res més que una convenció que definim de cara als altres, que ens agrupa i ens permet saber què esperar davant determinades situacions. Com si les coses fossin tan senzilles. Quantes persones no hi ha a casa nostra que no s’han nacionalitzat andorranes perquè fer-ho els implica haver de renunciar –encara que sigui administrativament– a un sentiment de pertinença vinculat a l’origen i a l’herència cultural del país d’origen? Fins a quin punt hi ha persones que se senten confrontades al reconèixer dins seu –com si fos una anomalia– el fet de sentir-se tant espanyoles com catalanes; bisexuals; fluides... Defugim els grisos i els matisos, perquè com a societat detestem la incertesa. O ets del Barça o del Madrid. Però quan mires d’explicar que t’és igual qui guanyi, que el que t’agrada és un bon partit de futbol, l’entorn, sovint branda el cap amb desconcert contingut i es demana: “Però és o no és dels meus?” Malgrat el tsunami d’individualisme que ens envolta, som éssers socials que necessitem punts de connexió amb l’altre per reconèixer que som part d’un tot, amb trets comuns, amb voluntats compartides. Encara que no siguin veritat del tot.