Des que diumenge passat la selecció espanyola femenina es va proclamar campiona del món de futbol, la seva fita ha estat eclipsada pel president de la RFEF, un troglodita ibèric pota negra. Amb els seus actes i declaracions, Luís Rubiales va deixar ben clar quina mena de personatge és: un narcisista misogin i masclista de manual, amb el rellotge aturat al segle XIX. No entraré en la cronologia dels fets, tant si ha seguit vostè el tema com si no; mitjans i xarxes en van plenes. En el moment d’escriure aquestes ratlles, l’esmentat energumen ja havia afirmat fins a cinc vegades, amb un posat mafiós i davant un auditori d'antuvi entregat, que ell no dimitia. Després, el Gobierno, mitjançant el Consejo Superior de Deportes (CDS) va confirmar que iniciava el procediment per a inhabilitar-lo. I per rematar la jornada, les jugadores de la selecció, juntament amb una seixantena de professionals, van anunciar en un comunicat la seva renúncia a “la roja” mentre no es canviï la cúpula de la RFEF. No vols caldo, dues tasses! Dit això, fàstic i vergonya, el silenci eixordador de futbolistes i clubs. La immensa majoria de “companys” de les jugadores, ídols mediàtics i venerats per milers de seguidors, no han badat boca. Per aital fet les estrelles no han tingut bemolls. I el mateix val per als clubs. El comunicat oficial del FC Barcelona –amb una munió de jugadores a l'equip nacional– era de bufetada (hi ha hagut excepcions, és clar). La RFEF és un cau de cavernícoles que es creien immunes –als escàndols previs em remeto– per actuar amb total impunitat des de les seves poltrones patriarcals fins que elles, i ningú més que elles, han dit prou.