No deixa de sorprendre que malgrat la gran demanda que hi ha del turisme càmper, sobretot després de la pandèmia, a poc a poc Andorra es vagi quedant sense càmpings. En queden a tot estirar sis, si som generosos i incloem com a tal la zona d’acampada de Ferrosins a Incles. Quatre a les valls de Canillo, un a Erts i el de la capital... Encamp ja fa dies que se’n va quedar sense i Ansalonga, l’únic que hi havia a la parròquia d’Ordino -sempre ple estiu i hivern- roman tancat des de fa un parell d’anys sense saber quin serà el seu futur.
Només sis llocs en un país amb un entorn rural envejable i que aquest agost -alguns ja des de finals de juliol- han penjat el cartell de complet. Me n’alegro pel Santi i la Rosa del càmping Valira que se’n fan un fart per mantenir preservat un racó idíl·lic en una zona de la capital que va veient com a poc a poc, però sense pausa, l’urbs es va expandint; ells mantenen viu un pulmó que el visitant agraeix, combinant la proximitat de la ciutat amb el respir que ofereix l’entorn campista.
Soc usuari d’aquest tipus d’instal·lacions quan surto de viatge amb la furgo en estades curtes o llargues, i allà on vas l’oferta és variada: càmpings rurals, de muntanya, de platja, de ciutat, adaptats a l’entorn, alguns més salvatges que altres... tot depèn del que vulguis en aquell moment. És desconcertant que en un país com el nostre, que té en el seu entorn natural un dels principals actius, no tinguem més càmpings.