Aquest migdia Anglaterra i Espanya es juguen el títol mundial femení de futbol de la FIFA. Un esport que, de ser seguit per quatre gats, ha passat a “fenomen” mediàtic. Moltes coses han canviat des que, al segle passat, un grapat de pioneres suïcides van gosar desafiar els homes en un dels seus àmbits més sagrats. El camí no ha estat fàcil perquè durant molts anys les futbolistes han estat menystingudes, si no tractades directament com un mal menor. Era, deien alguns, una “febre” que més tard o d’hora acabaria remetent. Ara, quan és una realitat que, lluny d’esvair-se, es referma i creix, les futbolistes s’han de curar en salut per evitar caure en els mateixos vicis i males praxis que han convertit el futbol masculí en un circ de quatre pistes mercantil. Òbviament, els diners importen, però d’això a vendre’s per jugar en lligues de tercera categoria a l’Orient Mitjà, hi ha un abisme; allà ells! Tornant a la final, la cosa ve donada perquè al Reino de España, resulta que al “combinado nacional” li estan sortint admiradors, seguidors i aficionats de sota les pedres. Dues dades a tenir en compte: La selecció va tenir durant vint-i-set anys (1988-2015) un tal Ignacio Quereda al capdavant, període en què se’n va sentir parlar gens o poc (i dolent). El posterior salt qualitatiu, amb Jorge Vilda ja al capdavant –i motí inclòs– ha coincidit amb l’època de més esplendor de l’FC Barcelona Femení. La vigent campiona d’Europa és la columna vertebral de la “Roja”. I cal no perdre de vista que hi ha una caterva de periodistes amb un discurs, sigui transmetent un partit o entrevistant les futbolistes, de passar vergonya aliena.