Si en podem dir cohabitatge, per què en diuen coliving? Al cap i a la fi, el concepte de compartir domicili tenint habitació pròpia amb espais comunitaris, com la cuina, la sala menjador, la bugaderia... no és pas nou al nostre país. Treballadors de llarga o curta durada, amb o sense perspectives de quedar-s’hi, o joves –i no tan joves– que s’han volgut independitzar de la família per poder sobreviure en la jungla immobiliària versus poder adquisitiu han buscat fórmules que els permetin tenir un sostre. Cert és que el concepte va una mica més enllà que simplement compartir les despeses que genera el manteniment d’un habitatge, ja que els espais compartits haurien d’ajudar a fomentar la cohesió i la vida comunitària, i més encara si la gestió és col·laborativa.
Aquesta modalitat ha estat titular aquesta setmana per l’anunci que ha fet el Govern i pel suplement de crèdit aprovat pel Consell General. Per cert, una sessió tan grisa com les de la legislatura passada, com si no hagués canviat re, i sobre la qual ha planat el darrer escàndol d’abús laboral a treballadors subcontractats.
Quin contrast, oi, entre aquesta situació en què es troben molts treballadors que venen a casa nostra i la que el Govern ens dibuixa en un idíl·lic paisatge de futur amb un parc d’habitatges públic a lloguer assequible. S’han obert “multitud d’expedients” amb “sancions importants”. Home, ens agradaria saber quants expedients i de quina quantitat són les sancions. Per seguretat jurídica, per transparència i per higiene en el marc laboral.