Gerard Remolins no necessita ningú que el defensi, ja ho sap fer ell solet. Però el seu exemple, el que va mostrar enmig de la plaça del Consell General el 23 de juny, en el parlament després de ser investit fallaire major, em serveix per escriure sobre la hipocresia de la correcció i el fet que persones del món associatiu i cultural quan tenen un altaveu al davant hagin de ser políticament correctes i aprofitar l’ocasió per expressar-se envers situacions que es viuen al país que són clarament indignes.
Un pensament que es va veure compartit per moltíssima gent, perquè segurament si als polítics presents a l’acte no els va agradar el parlament reivindicatiu de Remolins, la incomoditat de síndics, consellers generals, cònsols i membres del Govern va ser majúscula al veure que les seves paraules arrencaven aplaudiments de la gent congregada a la plaça. Ai las! Aquells que ho tenen tot controlat resulta que en un acte que els havia de ser còmode fins i tot girant una falla, se’ls descontrola perquè se’n senten a dir unes quantes, de veritats. Perquè al cap i a la fi, el Gerard no va dir cap mentida: hi ha molta gent que té dificultats per arribar a final de mes, pagar lloguers alts i treballadors que no poden fer reagrupament per l’exigència econòmica.
Sí, qualsevol moment és bo per manifestar-se davant la classe política, ja sigui un acte de cultura popular, una exposició o una inauguració. De fet, necessitem fer-ho més, demostrar que som una societat viva, que no només sabem votar cada quatre anys i que sabem posar els polítics davant del mirall. Ens calen més Gerards, més Remolins.