Ja fa uns dies que observem irrompre una polèmica a Andorra en què la Fundació Franz Weber, creada per un reconegut protector mediambiental del mateix nom, demana escapçar el senyal de televisió espanyol que arriba i penetra a Andorra quan la cadena corresponent emeti a les seves programacions imatges de curses de braus o de tauromàquia en general. Aquesta demanda, que sembla haver estat adreçada al cap de Govern, no hauria tingut el retorn positiu desitjat per la fundació. Davant d’aquest escenari de pausa tensa, els activistes de la Fundació Franz Weber insisteixen, ampliant i replicant la seva demanda prop del Raonador del Ciutadà. Les xarxes socials són testimoni d’una dura controvèrsia, en què arriben a enfrontar-se els partidaris d’aquests espectacles artístics de tauromàquia amb els detractors d’aquesta crueltat envers els animals. I esmento i utilitzo les posicions i els dos conceptes antagònics alhora per il·lustrar la gran distància ideològica que separa els dos col·lectius oposats. A Espanya, les competències legislatives en aquesta matèria les tenen les autonomies, i com que no es poden posar portes al camp, sense condicionar les llibertats individuals, les ones hertzianes distribueixen les imatges a dojo de forma universal, endinsant-se a Andorra. Independentment dels gustos, doctrines i pertinences a grups vehements, em molesta que a Andorra una fundació es vesteixi, per a l’ocasió, de frare Tomás de Torquemada per liderar una inquisició anacrònica que entenc que no ens pertoca. En realitat, això va de toros? Doncs no, va simplement de llibertats.