Es convoca el concurs que ha d’establir el màxim de gent que pot viure a Encamp, la Massana, Andorra la Vella i Sant Julià” (PA -17/05/23). De cop al bot, un titular d’aquesta envergadura podria fer albirar esperança cap a un futur, si més no, mínimament curós amb el nostre entorn. He usat el condicional perquè sense comptar amb Canillo, Ordino i Escaldes-Engordany, les dades de la xifra de càrrega resultants seran del tot esbiaixades. Mentre continuem visualitzant el país com un pastís de set porcions, els números no quadraran per enlloc. I menys si, com fins ara, no miren més enllà del tall que marca els seus límits, ja sigui perquè disposen d’eines de finançament o per manca de visió general, o per les dues coses alhora, que també. Optimista de mena com soc (mode ironia on), en el supòsit que l’esmentat concurs encabís totes les parròquies d’Andorra i per molt que els resultats s’assolissin en un període de temps raonable; aniríem tard. Quan les dades es donin oficialment per bones, seran obsoletes –s’accepten apostes–. Perquè, malgrat la moratòria de la construcció, etc., hem fet les coses al revés. En un país on la política funcionés amb sentit comú i perspectiva de futur, aquest concurs i tantes altres mesures d’estat, en qualsevol àmbit competencial públic, s’haurien pres en el degut moment. La nostra realitat es regeix pel curtterminisme: pa per avui, gana per demà. El pols entre medi ambient, sostenibilitat, recursos naturals i vida, feina i serveis públics de qualitat, ja fa molt de temps que el van guanyar les grues i el totxo. La ruleta no s’equivoca, “Rien ne va plus”.