No soc expert en lleis ni en termes jurídics. Els tecnicismes i el llenguatge ple de matisos que s’utilitza en aquest món necessiten intèrprets, per la qual cosa sort tenim dels professionals del dret que ens ho tradueixen. Un dels termes jurídics emprats en els ordenaments és el del silenci administratiu, és a dir, l’incompliment a l’hora de resoldre un procediment administratiu. En els països del nostre entorn, aquest incompliment acaba sent positiu per a l’administrat perquè té com a conseqüència l’acceptació del procediment endegat. A casa nostra, generalment deixar una sol·licitud sense resposta per part de l’administració automàticament vol dir que no s’accepta, es rebutja. Això només s’altera per l’excepcionalitat que dicti una norma de manera expressa. Ja em corregiran els juristes, si vaig errat. Tal com apliquem el silenci administratiu al nostre país molts poden pensar que és un menyspreu a l’administrat, una condemna a l’ostracisme, un acte de desconsideració, desatenció i, fins i tot, amb un punt de supèrbia per part de l’autoritat: una sol·licitud del ciutadà ni tan sols mereix unes ratlles desestimant-la. El menyspreu arriba fins a tal punt que en les ordinacions de participació ciutadana que estan aprovant els comuns explícitament diu que si en el termini de tres mesos no s’adopta ni es notifica cap resolució, la proposta es desestima per silenci administratiu. Si partim de la base que participar vol dir, entre d’altres conceptes, comunicar, prendre part, tenir tracte... m’atreveixo a assegurar que no hi ha res més antagònic que regular la participació ciutadana incloent-hi el silenci administratiu com a resposta.