En totes les democràcies homologades cal passar un examen per les urnes cada X temps, de forma recurrent. Els partits fan les seves propostes en forma de programes i debats, exposant-ho als electors, que emeten el seu veredicte que generalment no admet discussions, si obviem les excuses maldestres dels mals perdedors que sempre apareixeran. La mecànica i els tempos ens porten ara mateix a l’elecció del cap de Govern a càrrec del Consell General. Aquí no hi haurà sorpreses, però la tria dels ministres de l’executiu està en plena ebullició, amb tots els mitjans que se’n fan ressò. Aquesta maniobra és competència absoluta i arbitrària del cap de Govern, que disposa de màniga ampla per confeccionar el seu gabinet ministerial, en un àmbit còmode de majoria absoluta. No obstant això, Liberals i Acció, grans perdedors de les eleccions generals conjuntament amb el PS, amb un sol conseller cadascú, insisteixen i estan pidolant sense manies la seva presència a l’executiu. Penso que quan es perd en qualsevol supòsit s’ha de saber estar i tanmateix conèixer i tenir clar on ets. La posició encertada de Liberals i d’Acció seria, legítimament, la d’intentar refer-se, llepant-se les ferides, des dels escons del parlament i des dels òrgans dels partits, però mai dins d’un executiu ministerial, que seria un premi excessiu i abusiu totalment immerescut. Entrar-hi, amalgamat amb aquest punt d’obscur desig d’alguns, a part d’ésser una manca de respecte als votants i també als companys de viatge, seria l’accés automàtic al precipici d’una autodestrucció de manual a curt termini.