Traslladin el seu imaginari a final del segle XX, en una Andorra que tot just acabava d’aprovar la Carta Magna i on hi havia molta feina per fer en el camí cap a la modernització de les institucions. En aquest context, un 3 de setembre de 1993, s’aprovava la llei qualificada del règim electoral i del referèndum, un text que 30 anys després manté en el seu corpus fonamental, malgrat els diferents pedaços que se li han fet al llarg del temps.
Jo no sé si l’amable lector en algun moment de la seva vida s’ha entretingut a passejar-se per l’esmentada llei, i en concret en el capítol que fa referència a la Junta Electoral i el desenvolupament de la campanya electoral. Si s’hi entretenen veuran com aquest organisme es regeix per uns criteris que tres decennis després ja no són vàlids per a l’Andorra d’avui, per l’evolució que ha tingut la societat en els hàbits de consum mediàtic i la manera de comunicar-se.
No entraré a debatre el contingut de la recomanació d’aquest organisme respecte de la consulta feta per l’executiu sobre la demanda d’utilització d’un espai públic com l’Era Rossell, depenent del mateix Govern, per presentar la candidatura de Concòrdia, perquè considero bastant perversa la seva resposta practicant un joc de paraules al qual ens té acostumat el món jurídic. Però sí que l’escrit de la Junta, basat en criteris anacrònics, ha de servir als futurs legisladors per fer-hi una reforma en profunditat. Quan ja hem entrat en el darrer terç del segle XXI, és inconcebible que un organisme que ha d’estar regularment actualitzat basi les seves resolucions en directrius del segle passat.