De sobte sembla que tot ens porti al nostre voltant a un mateix i cèntric tema: les eleccions. Llegim la premsa en clau electoral, observem les reunions al voltant d’un cafè en clau electoral, escrivim articles en clau electoral i fins i tot veiem estranyes aliances, senyals i pactes arreu. Tot gira sobre els programes, les fotos oficials dels candidats, els logotips, les sigles i els vídeos de campanya, entre propostes i futurs càrrecs i o cadires. És la síndrome preelectoral, que afecta el cervell i la perspectiva dels que estan immersos en la dinàmica de les eleccions. Candidats, familiars, polítics, periodistes, politòlegs i ciutadans interessats en la política abduïts per càlculs, escons i sondejos.
Però, per estrany que sembli, fora del microcosmos de la política passen altres coses. Hi ha persones que aquests dies no compten vots ni puntegen les llistes electorals al detall a la recerca de trànsfugues o nous afiliats. La gent té altres necessitats i el focus de l’atenció no és només la política. Va bé quedar amb persones que tenen altres cercles per sortir de centrifugadora i tocar de peus a terra. La política o t’enganxa i l’odies i pressuposo que és així a parts iguals de la població. Els altres viuen en escenaris de sèries addictives com El ala oeste de la Casa Blanca o House of cards, un reducte minoritari que xala fent porres, calculant estratègies i veient aliances mentre la resta gaudeix fent altres coses igual d’interessants i lúdiques.