Fa molts anys que es parla d’establir algun tipus d’encaix d’Andorra a la Unió Europea. Es tractava, en un principi, de negociar l’entrada a l’Espai Econòmic Europeu. Ara, però, la UE ens imposa un acord d’associació. Aquest idil·li, però, sembla prou interessat, ens posa molts interrogants i més dubtes a la ciutadania, que veu perillar un tarannà solvent, on alguns drets adquirits es posarien en entredit. El Govern ens fa pedagogia directa, sobre la base de reunions de poble, i ens explica les excel·lències d’un acord negociat a correcuita. Ens lloa les oportunitats que es podrien extreure d’un acord amb la UE, on només Govern s’hi troba còmode. Quan la informació aportada encara genera més incerteses, com és el cas, potser caldria posar-hi el fre, mostrant i valorant el nostre statu quo: acord d’unió duanera del 1990, protocol veterinari de l’any 1997, acord de cooperació i sobre fiscalitat a l’estalvi de l’any 2004, acord monetari signat l’any 2011 i l’acord d’intercanvi automàtic d’informació financera. Els acords bilaterals i trilaterals inherents portats a terme amb altres països completarien l’actiu de què disposa Andorra. Aquests acords vigents satisfan plenament les nostres necessitats. La pèrdua de sobirania, la lliure circulació de persones complicant la seguretat ciutadana, el cost incert d’assumir el cabal comunitari i la pèrdua de control en les telecomunicacions són una mala peça al teler, i ara toca que els partits polítics hauran de narrar-nos, en els seus programes electorals, la seva interpretació i enfocament d’un afer que marcarà el futur d’Andorra.