Els ciutadans s’allunyen de la política, o almenys això diuen la majoria dels estudis, els joves perden interès i les xifres d’abstenció preocupen partits de la majoria de països. I és que la política desil·lusiona cada cop més i els líders perden força i carisma ofegats pels lobbies. Ideologies descafeïnades, fractures personalistes i pocs projectes que són la base de la desafecció.
Després de la campanya electoral, sovint els candidats s’allunyen dels votants, de la seva realitat, de les problemàtiques, deixen d’escoltar. Arriba el desencant. Els ciutadans d’arreu veuen, molts de seus representants, instal·lats en les cadires de poder, com a éssers inaccessibles i que no tenen res a veure amb ells.
Les pugnes per estar a dalt de tot obren un joc sense regles i les corts d’aduladors formen una barrera tan impermeable com infranquejable per les masses.
Els joves connecten amb noves idees, amb nous valors, que no acostumen a aparèixer en arcaics programes electorals, plens de vagues promeses que salten pels aires en favor de l’aritmètica dels escons.
Sumar majories esdevé l’objectiu de dretes i esquerres, amb pactes de vegades tan absurds com poc operatius. Els problemes ciutadans són de quarta fila diluïts per l’ambició que surtin els comptes. I la roda continua, amb alternança o sense, les formes, els tics, s’instauren en els reduïts cercles del poder.