No segueixo el mundial fil per randa. Ja vaig dir el que pensava respecte al fet que es disputi a Qatar (La festa 20/11/22). Dimarts passat vaig veure la pròrroga del Marroc-Espanya, però no la tanda de penals, que va culminar amb el pas a quarts de final de Marroc i l’eliminació de Luis Enrique. Ho escric així perquè, segons d’on bufa el vent, es parla de la Roja o de l’entrenador, confonent interessadament la part pel tot. El fet em va saber greu per dos motius. Perquè la caverna mediàtica-merengue, que l'hi volia des de la primera llista de convocats que va donar com a seleccionador, esperava amb candeletes el moment de saltar a la jugular a l'hores d'ara ja exseleccionador nacional espanyol, per fer-li pagar tots els greuges i sacrilegis comesos contra “l’esperit de Juanito”, per dir-ho resumidament. L’altre motiu, més greu des del meu punt de vista, és que qui hi va perdre més amb el resultat del partit és el futbol. El futbol entès com a esport de creació i entreteniment. Soc conscient que, en la seva màxima expressió, com el mundial, les grans lligues europees o els tornejos continentals, el futbol és un negoci que mou una quantitat indecent de diners. Però el que va fer Marroc durant tot el partit és antifutbol. Sí, ja sé, absolutament reglamentari i legal perquè al final el que compta és el resultat i la resta són collonades. I, si no, que li preguntin a la Grècia vergonyosa eurocampiona del 2004! Però personalment els ho regalo. Malgrat que alguns defensin que aquesta és la grandesa del futbol, hi ha maneres i maneres que David s’imposi a Goliat. I l’antifutbol no ho és.