Quan vull explicar a qui m’ho demana què vol dir ser del Pirineu, més que expressar amb paraules una definició que molt probablement al meu interlocutor no l’ajudaria gens a entendre’ns, acostumo a exemplificar. I no trobo cap altra manera millor, segur que n’hi ha moltes, però a mi és la que em funciona, que parlar-los de dues manifestacions culturals: literatura i cultura popular. Perquè és precisament a partir de la lectura dels nostres escriptors –i quan dic nostres, vull dir de tota la serralada– i del coneixement de les nostres tradicions que s’acaba entenent –o intuint– com som i per què ho som. Jo diria fins i tot que ho acaben admirant. La bellesa de les muntanyes porta associada un societat dura, amb caràcter –abans més que ara, cert, per les condicions de vida que tenien sense les comoditats actuals–. Un caràcter forjat a través del temps que es veu reflectit en els relats dels nostres autors i amb les expressions de la cultura popular que, malgrat l’evolució que han sofert en el temps, han arribat fins als nostres dies mantenint la seva essència.
És precisament aquesta essència pirinenca la que estarà present aquest diumenge a Ordino –amb el permís de la meteo, és clar– amb la representació de l’Ossa. Unes festes de l’Ossa que un segle enrere omplien places i carrers de la majoria de pobles andorrans i pirinencs, que a casa nostra només ens n’han quedat dues però que han rebut –conjuntament amb els pobles de l’Alt Vallespir– un impuls per a la seva salvaguarda amb el reconeixement internacional que els ha fet la Unesco.