Dos dels principals problemes que té aquest país –habitatge i mobilitat– són estructurals, és a dir, inherents al seu sistema. Per tant, trobar solucions esdevé d’una complexitat enorme. No hi ha una vareta màgica que d’avui per demà acabi amb aquests problemes, ni tampoc una única actuació que ens els resolgui, sinó que és un conjunt de mesures a aplicar al llarg del temps el que, com a mínim, pal·liaria la situació.
El que explico ve a tomb del que sense cap mena de dubte és el principal repte que tenim, perquè el problema de l’habitatge no és nou. Si retrocedim 14 anys enrere, abans de la crisi del 2008, veurem com estàvem pràcticament com ara: preus dels pisos pels núvols –tant de lloguer com de compra– i un IPC que al llarg d’aquell any va assolir màxims històrics. Quan tot va petar i des d’aleshores es van anar encadenant diverses crisis, el país tenia l’oportunitat, i els governants la responsabilitat, de posar ordre en la política d’habitatge i en el mercat immobiliari i evitar que en el recorregut de 14 anys tornéssim a la mateixa situació, però aquesta vegada agreujada.
He dit més d’una vegada que aquest país acaba sent depredador dels seus propis habitants i que hi ha situacions que esdevenen aberrants; però és que, a més, des de fa molts anys les autoritats incompleixen les seves pròpies lleis. El dret a l’habitatge és un dret universal i la nostra Constitució, en el seu article 33, diu textualment que “Els poders públics han de promoure les condicions necessàries per fer efectiu el dret de tothom a gaudir d’un habitatge digne”. Ho fan?