S’acosten eleccions, però d’ereccions ben poques, ja els ho dic. I és que la política ha deixat de fer trempar la gent. Crec sincerament que la majoria de ciutadans europeus té la trista sensació que governi qui governi tot va igual de malament, que les qüestions de fons no canvien mai i que els governs, lluny de millorar el món, són només gestories per presentar els comptes a final d’any i poca cosa més. Comptes fiscals, perquè de rendir comptes d’allò promès i no fet no en passen mai, els que governen. La maquinària de la partitocràcia i l’electoralisme quadriennal han fet perdre el valor de les idees i el magnetisme d’aquells polítics que tenies la sensació que podien ser decisius. La política ha esdevingut una opereta que el ciutadà mira des de lluny i sense sentir-se’n part, d’aquí que l’abstencionisme vagi a més i els extremismes de fa un segle campin lliures per les cambres representatives del Vell Continent. La gent necessita menys programes electorals de molta forma i poc fons i més polítics de peu de carrer; menys pantomima parlamentària i més referendar sistemàticament les decisions de país. Menys cada quatre anys, i més cada dia. Andorra no n’és l’excepció, i la flaccidesa vers la política que no és capaç de seduir ni aixecar cap passió també es tradueix en abstenció o desinterès. Potser a aquells que volen ser polítics de carrera, dels que qui dia passa any empeny, això ja els val, però aquells que tenen vocació de servei (i de millora i canvi, per tant) són els responsables de revertir la tendència, i que quan es convoquin eleccions es provoquin ereccions. Cal que la ciutadania se senti part d’allò que es decideix i això ara mateix no passa.