El curs polític s’atura a l’estiu, on la classe política fa un reset consensuat i per Meritxell toquen campanes per encetar un nou exercici. El calendari de competició pot tenir dos escenaris finals: desembre o bé abril a tot estirar. M’aventuraré a llistar els equips participants on tota ressemblança amb la realitat seria, com diuen els cànons, pura coincidència.
El gran favorit, DA, el partit hegemònic de l’Establishment, ja ben assentat, creat i construït però a correcuita per governar, desplaçant un PS manant amb relativa comoditat, però sense majoria absoluta. És un partit que no compta amb cap ideologia concreta i pels seus actes de govern el podem assimilar a una estranya socialdemocràcia, que a vegades apunta estridències de gauche divine. Els Liberals oficialistes hauran de demostrar, una vegada han abandonat el llastre dels companys progressistes, que poden anar de la maneta de DA, si DA ho desitja. El rar invent socioliberal dels escindits es fusionarà amb les figures rellevants que han marxat del PS, i també penso, amb els IDN new look de Concòrdia, en un remodelat d’Acord que anomenarem divers gauche. Terceravia restaria ancorat a la dreta, retroalimentat per Laurèdia. Un grupet heterogeni format per l’objectora de consciència de Terceravia i exliberals de prestigi, intentarien conformar una llista trencaclosques. El PS, el de la marca genuïna, impertorbable, s’examinarà a unes urnes que dictaran el seu futur. Els dossiers calents: Europa, coprincipat, avortament, creixement i arrendaments seran els temes forts, en uns programes que espero engrescadors.