Pot ser una paraula un oxímoron? Realment la solució a una vida plena passa per la conciliació? Fins a quin punt hem de fer tantes coses? De vegades crec que hem confós tenir una vida plena amb una existència atapeïda. I no és el mateix. No tinc respostes. Però la proximitat de les vacances escolars i la sensació que el temps s’accelera, em fan prendre –dolorosa– consciència que no només no arribem a tot arreu, sinó que segurament és bo que sigui així. Que –finalment– hem arribat al moment de plantejar-nos que no tot es pot conciliar, perquè no acabes fent bé ni una cosa ni l’altra. Que la maternitat està sobrevalorada i menystinguda al mateix temps, perquè sembla que si no tens fills et falta alguna cosa, però no tenim temps –ni la societat ens dona espai– per ocupar-nos-en sense haver de renunciar. Renunciar a res. Perquè ho volem tot. Perquè ho mereixem tot. Perquè treballem moltes hores perquè no ens falti res, per tirar endavant. Avui quedar-se a casa no és una opció per a la majoria. Buscar que la família, la feina, el teu jo intern puguin coexistir i desenvolupar-se, et fan estirar el xiclet del temps fins que deixa de ser elàstic: no podem improvisar, saltar-nos res del que està previst, pautem l’oci –i l’encaixem– entre la reunió de les set i el sopar de les nou. I seguim. A ritme trepidant, mirant de sol·licitar el bus escolar, fer les inscripcions a les extraescolars del curs vinent i organitzar l’esplai d’estiu abans de poder desconnectar uns dies. Uns pocs dies que ens han de consolar d’una vida sense gaire sentit, però
–això sí– molt plena de coses.