Les crisis internes dels partits són freqüents i la del partit liberal era, més que menys, inesperada però ha vingut a posar pebre a un escenari darrerament molt immòbil i estable. La política té aquestes sorpreses, que de sobte descol·loquen, sacsegen i fan aflorar antagonismes on tot semblava pacificat. És un clàssic en la política, el trencament de partits, les entrades i sortides de nous protagonistes i les guerres soterrades de poder de les diferents faccions que busquen obtenir el control o que pensen que no s’estan fent les coses bé. És una història que es repeteix a dreta i esquerra, que no entén d’ideologia i és intrínseca a les persones i els seus desitjos i que posa en relleu la complicada entesa que dins les mateixes formacions es disputa. I si es fa complicat mantenir la unitat de les formacions en èpoques de bonança, quan s’ostenta el poder o es governa, per exemple, encara ho és més quan els resultats electorals no acompanyen, els sondejos van en contra i les urnes et porten directe a la banqueta de l’oposició. Molts autors han escrit sobre aquests episodis i hi ha nombroses teories i manual per precisament sortir d’aquestes situacions. La pugna i el debat són evidentment sans i democràtics, però de vegades hi ha enfrontaments innecessaris que ben mesurats s’haurien pogut solucionar. D’aquí que els partits es fundin, refundin, s’escindeixin, governin i passin per un llarg desert fins governar. És un cicle natural que entronitza líders indiscutibles i silencia minories. Un aprenentatge farcit de tòpics que té moltes lectures.