Aquesta setmana passada ens ha visitat el Molt Honorable president Pere Aragonès. No soc un expert en protocol, però la rebuda oficial per part de l’executiu andorrà ha estat un escenari excessiu, confonent-lo i assimilant-lo amb una acollida de cap o de president d’un Estat. Tot i així, no vull treure mèrits, tampoc importància, al càrrec de president de la Generalitat, que evidentment en té. És bo, també és necessari, que mantinguem sinergies amb els nostres veïns. No obstant això, en el cas de Catalunya, sempre continuarem amb les mateixes indefinicions. El president Aragonès no ens ha ensenyat pas les seves cartes de pòquer, de fet aquestes i en aquest joc s’amaguen fins al final, si és que finalment es mostren. Penso que encara no saben com dir-nos que no compten amb Andorra per a la candidatura catalana a uns Jocs Olímpics d’hivern, que qualificaré de molt tèbia, mandrosa i fins i tot irreal. De fet, tothom sap que les estacions d’esquí andorranes són competidores directes de les catalanes. Parlant d’irrealitats, l’executiu català que es dedica full time a la seva persecució èpica de la independència, i amb la seva persistent entelèquia dels Països Catalans, ja ens proposa la instauració d’una delegació del govern català a Andorra, dient que per consolidar aliances i fomentar intercanvis econòmics. Mireu, si aquest xiringuito pot servir per queixar-se quan els soldats cupaires ens tallin la carretera general, doncs per què no? La realitat és que una ambaixada catalana a Andorra no ens convé, a menys que ens vagi tant la marxa que vulguem despertar el tigre.