En una altra vida, aquestes ratlles d’avui estarien dedicades a analitzar breument el discurs del cap de Govern en el marc del debat d’orientació política. Ho he fet durant molts anys, fos qui fos l’inquilí de la tercera planta de l’edifici administratiu, perquè entre d’altres coses la professió m’hi convidava. Però l’interès per aquest debat, que en els cercles polítics està considerat com el més important al costat del de pressupostos, ha anat disminuint amb el temps, tant que enguany me n’he assabentat aquest dijous pels titulars dels mitjans de comunicació.
No amagaré que la tensió que es vivia amb debats que havien tingut com a protagonistes Forné, Bartumeu, Pintat o Martí contribuïa a l’escenari expectant pel que podia donar de si l’esgrima parlamentària a l’hora de l’exposició, rèpliques i contrarèpliques entre els màxims representants dels dos poders, l’executiu i el legislatiu; al mateix temps que crec sincerament que l’antic escenari de Casa de la Vall ajudava a generar un clima d’olla de pressió que en l’actualitat s’ha perdut en el desangelat edifici del Consell General.
La veritat és que no sé si Espot ha estat brillant o previsible, és a dir, donant titulars sense contingut; ni si l’oposició aquest dijous –quan escric aquestes lletres– haurà superat les expectatives o haurà caigut en el déjà vu de la desqualificació per se. Però el que hagi estat que serveixi perquè no oblidin que estan al servei d’una societat que espera d’ells respostes i polítiques concretes que van més enllà del postureig darrere d’un faristol.