L'absolutisme de la realitat

Aquest 13 de juliol d’enguany, fa 101 anys que va néixer el filòsof alemany Hans Blumenberg. Un dels punts cabdals de la seva obra és el que acabo de situar al títol del meu article. Des d’aquest prisma, volia explicar-nos temes com la gènesi de la significativitat o el progressiu devenir històric.

Pare del concepte conegut com metaforologia, manté que tot allò que es presenta dessota una metàfora frega molt la realitat. És a dir, s’allunya de qualsevol ideologia prefabricada. A partir d’aquest eix, podem dir que fou una gran figura del segle XX en aquest camp. S’ho autopreguntava o qüestionava tot. Àdhuc preguntes capcioses que molts entesos defugirien respondre.

Val a dir que –arran la seva condició de mig jueu– li van denegar l’accés a les universitats del país, tot i ésser un alumne molt avançat. A més, també el van condemnar a treballs forçats, essent-ne rescatat gràcies a l’habilitat d’un professor que havia tingut. Això el tragué de les urpes d’un patològic i hipòcrita nacionalsocialisme hitlerià, que va combatre de forma aferrissada i sense embuts des dels seus escrits.

Tot plegat explica que no publiqués un primer llibre fins als 40 anys, havent-se doctorat als 27. De bon principi, s’interessà molt per símbols, mites i al·legories. Amb un estil sorneguer/irònic arribava al gran públic, rebutjant tot tipus de dogmatismes. A partir d’ací, reflexionava sobre l’axioma de la vida i el nostre pas per ella.

Entenia com un error la creença bíblica que “la veritat sempre ens farà lliures”. Per a ell, si aquesta es revela en lloc i moment inadequats, genera confusionisme. Com a paradigma d’aquesta tesi, citava la mateixa Alemanya de la postguerra: si s’hagués actuat amb coherència des del principi, mai no hauria esclatat el col·lapse d’un genocidi on tot xerricava. Començant per la paranoia megalòmana d’uns dirigents vomitivament psicòpates… Fins al punt que la reconstrucció del país, després d’una derrota humiliant i del no-res, va costar anys i panys.

En un context mundial condicionat totalment per la pandèmia, no és la primera vegada que afirmo el que entenc com una veritat cabdal: trobo a mancar rivets filosòfics en la gestió de la temàtica per part de la classe política. Molta teatralitat i gesticulació (a la napolitana), massa xerrameca buida i no gens empàtica, “suposades” rodes de premsa inútils (on no es permet cap pregunta dels informadors)… S’ho podrien estalviar emetent algun comunicat de premsa a través dels mitjans… Alhora, valdria la pena que reduïssin notòriament la presència estel·lar i reiterada en emissores de ràdio i platós de TV. Menys hora d’exhibicionisme. Més clavar colzes als despatxos, amb el repte de prendre les millors i més ajustades decisions pel bé de tota la ciutadania. Per contra, fa fàstic assistir a l’espectacle mediàtic totalment lamentable on els caps de cadascuna de les 17 autonomies que configuren la pell de brau opten per esbatussar-se. Només fan palès un nul compromís social i un perfecte egocentrisme personal.

Reprenent la línia del filòsof Blumenger, el mateix títol anticipa el nucli del meu pensament crític envers la forma com s’està gestionant tot el sidral de la Covid. Tard o d’hora, la gent –que hi veu i té criteri– esbombarà i descarregarà tot el seu enuig i cabreig envers tota una trepa de càrrecs. Molts d’ells, amb nivell i grau de preparació més que discutibles. Fregant la ineptitud o la mateixa inutilitat. Tal com deia el títol de l’article, l’absolutisme de la realitat cau pel seu propi pes.