Dimecres passat en aquest mateix diari Pere Campistol escrivia, comparant les presidències de Jimmy Carter i Donald Trump, que: “Els presidents tenien dues coses en comú. En primer lloc, cap dels dos estava capacitat per ser president dels Estats Units. I segon, tots dos van guanyar en uns moments en què el país estava tip de l’establishment polític tradicional, del joc brut de la claca política de Washington, de les promeses no complertes, del màrqueting polític i de sentir les mateixes vaguetats cada quatre anys.” El segon punt de la comunió entre ambdós POTUS el vaig veure, instantàniament, com una mena d’axioma aplicable fil per randa –salvant les diferències que faci falta– a altres països, com el nostre sense anar més lluny. Quantes vegades no ha sentit el/la lector/a al seu voltant “estic fart dels polítics tradicionals (establishment)”? O creu també vostè que els tripijocs (joc brut) són el pa nostre de cada dia de la classe política? De fet totes les afirmacions són un clàssic. Programes polítics que a més d’estar plens de vaguetats, sovint semblen cosins germans... Que cada quatre anys polítics de tots els colors facin semblant de necessitar la nostra complicitat –vosaltres sou el més important, diuen– talment com si fóssim quelcom més que un vot i les eleccions quelcom més que un obstacle per governar. I què dir de les promeses no complertes?... Deu haver observat (lector/a) que el 1r punt brilla per la seva absència. Cadascú és lliure de pensar el que millor li sembli sobre el particular –em refereixo al 1r punt–. Per cert, l’article d’opinió s’intitulava Donald Trump: de la disbauxa al caos i el deliri.