Creat:

Actualitzat:

Al llarg dels segles, diferents escoles i tradicions han buscat la fórmula per assolir un estat de consciència plena, d’autorealització personal. Hi ha diversos camins per arribar a la il·luminació, però no en conec cap que no sigui llarg i difícil. Tanmateix, sempre que penso en aquestes coses, em ve al cap una conversa apassionada en un àixram, on un grup heterogeni i divers de persones d’arreu del món barrejades per l’atzar discutien entre glops de te verd amb menta i galetes de festucs. Un d’ells, un metge brasiler, viatjava pel món per conèixer -i tastar- totes les drogues psicotròpiques que la humanitat -i molts animals- ha fet servir per alterar el seu estat de consciència. I deia: “No cal necessàriament seguir els camins establerts, quan tenim eines que ens permeten agafar dreceres que ens porten al mateix lloc.” La disrupció és aquestes dreceres. Aquestes eines que permeten canviar de recorregut, buscant nous camins. Palanques que ens permeten canviar de destí, com un Cristòfol Colom convençut d’atracar a les Índies. Una experimentada ioguini, però, discrepava i deia que l’objectiu és el camí, i que la il·luminació sense esforç, sense la capacitat de superar els paranys del dia a dia, no és il·luminació, sinó un miratge. Aquella conversa que no va arribar a cap conclusió compartida, però que va pintar un dels capvespres més bonics que recordo, va quedar dins meu, perquè al final, totes les respostes es redueixen a res i a ningú, i el que ens queda és l’excusa per continuar fent un te a l’horabaixa, tot intentant explicar amb raons el que només pot ser viscut.

tracking