Diu que aquesta setmana arriba a Andorra el rei d’Espanya, coincidint amb l’ebullició dels dos grans fronts geopolítics que tenim oberts: l’arribada lenta de les vacunes i la limitadíssima (i encara confusa) permeabilitat de la frontera del riu Runer. Hi haurà qui malpensarà de l’oportunitat de la visita. Ves per què ha de venir ara, com si no hagués tingut ocasions de venir abans (i les tindrà després). Sempre es poden fer lectures interessades i fins i tot malèvoles, buscant-hi una agenda oculta. No podem obviar que hi ha molts conciutadans que estan excitats per l’augusta visita, sospiren pel bany de glamur i fins i tot somien de tenir-lo com a Copríncep, que era també un dels somnis humits de l’Emérito. Hem de tenir en compte que Felip VI no només és descentent de la casa d’Urgell (el comte Borrell II, pare del primer Ermengol de la saga, n’és un avantpassat directe) sinó que també canta bingo per la banda dels Foix, com a descendent de Joana d’Albret, reina de Navarra amb línia sanguínia directa amb els Foix i amb els Castellbò. És el que té la genealogia –i més la de la reialesa europea–, que s’ha dedicat tota la vida a fer el que proclamava abans Nokia: connecting people (sempre que portin corona). Però per sort, la ciència ens vacuna contra qualsevol temptació d’atribuir a un determinat origen familiar unes qualitats morals o intel·lectuals especials. Si hem de fer cas al que diuen els genetistes, tots els europeus actuals –i tots els que viuen a Andorra, naturalment– som descendents directes del gran Carlemany (que no és el nostre pare, sinó el nostre remot rebesavi, quaranta generacions enllà, que no són tantes).