L’altre dia vam tenir per Twitter un debat interessant. Vaig veure l’espot que havia produït Andorra Turisme per estimular el turisme i em va sobtar que la locució estigués feta en un impecable català central, sense ni una ombra del dialecte que, en teoria (tot i que en poca pràctica), és el genuí de les Valls Neutres. Ni tan sols van buscar un locutor o locutora del gran grup lingüístic en el qual s’emmarca —el català nord-occidental: l’anunci és barcelonès total. La queixa que vaig emetre —pura retòrica, sense que n’esperés cap resposta— sospirava perquè alguna vegada, en un futur incert, poguéssim escoltar material promocional d’Andorra en un dialecte que s’assemblés al del país. Ras i curt. Els comentaris van arribar de seguida, i la major part d’observacions tenien relació amb el target —ara se’n diu així, de l’objectiu— a qui anava destinat el missatge. Si era per als metropolitans, donques en metropolità: sempre s’ha fet així i, més o menys, ha funcionat. Algú deia que com ho faríem si el públic fos alemany (resposta lògica: en alemany). Però passa que la llengua que es parla aquí i la de Cornellà (i la d’Eivissa i la d’Elx i la d’Elna) és la mateixa. Però no promociones Londres amb accent de Nova York. És l’accent el que ens distingeix. Un accent particular és una riquesa, un dialecte ben conservat és un tresor. És l’aroma de l’idioma, un perfum que surt de les muntanyes i dels boscos i dels barrancs i de la terra amb saó. I si l’amaguem sota l’estora o ens n’avergonyim, malament rai: haurà triomfat el teletresenc (o pitjor encara: la seva varietat mortal, el burocratès).