Dimarts passat es complien 50 anys del naixement d’Internet. O, per ser més exactes, de l’experiment que va esdevenir l’embrió de la xarxa que coneixem avui dia. L’experiment, sota els auspicis del departament de Defensa dels Estats Units, consistia en la transmissió d’un breu missatge des de la Universitat de Los Angeles (UCLA) a la Universitat d’Stanford, totes dues a Califòrnia i separades per uns 600 quilòmetres. La transmissió es va tallar abans de completar-se. Mig segle després, les transmissions de dades se segueixen tallant sovint, amb una freqüència directament proporcional a l’interès que tens per l’arxiu que vols baixar-te de la xarxa; però, a banda d’això, s’ha de reconèixer que el funcionament d’Internet ha millorat molt, especialment en els darrers temps, si més no des d’un punt de vista tècnic. L’efemèride coincidia precisament amb l’anunci d’un nou i important avenç en el camp de la computació quàntica, la qual cosa significa, entre d’altres coses, que abans no ens adonem tots els aparells digitals que tenim ara i que ens semblen la repera quedaran més obsolets que el paper carbó. Però el que no hem aconseguit ni de bon tros en aquests cinquanta anys és decidir qüestions tan bàsiques com si s’ha d’implantar cap regulació a la xarxa i, si és així, qui l’ha de controlar, i encara menys com s’aconsegueix democratitzar l’ús d’Internet a escala mundial i, consegüentment, com es fa perquè tothom hi pugui accedir lliurement independentment del seu estatus econòmic. Ben al contrari, cada cop és més evident que els que tenen la paella de la tecnologia pel mànec no estan gens predisposats a compartir un poder tan gran.