En una emissora catalana, un tertulià es lamentava, i la resta de companys de taula hi assentien, de la poca categoria intel·lectual de bona part dels dirigents polítics. La crítica es referia tant a Catalunya com al conjunt del territori espanyol, però no costaria gaire eixamplar el focus i incloure-hi un bon grapat de líders polítics a banda i banda de l’Atlàntic que, gairebé de la nit al dia, han transformat el debat polític en una competició de piulades a veure qui la diu més grossa. I nosaltres ens hi hem acostumat amb tanta facilitat que ni ens n’hem adonat. O potser sí, que ens n’hem adonat, però tant hi fa, perquè en el fons ja ens va bé distreure’ns amb una mica de circ de tant en tant, i també perquè ens resulta més còmode carregar la culpa de tots els mals al primer venedor de fum que passa per davant, tot i saber que allò que els critiquem ho poden fer precisament perquè hem estat nosaltres els qui els hem regalat amb els nostres vots les poltrones que ocupen. Per bé o per mal, a l’hora de prendre qualsevol decisió és molt més fàcil deixar-se arrossegar pel corrent que mirar de ser coherent amb el que pensem (o, si més no, amb el que desitgem). Només cal demanar-se qui es veuria amb cor de seguir l’exemple de Greta Thunberg, que per anar a la seu de l’ONU ha triat un vaixell a vela per ser conseqüent amb la seva lluita contra el canvi climàtic. Ben al contrari, aquí seguim discutint si s’ha de construir un heliport, un aeroport o totes dues infraestructures alhora, i fem veure que ens creiem que pagant uns cèntims per la bossa del supermercat ja hem resolt el problema de la contaminació que provoquen els microplàstics.