Creat:

Actualitzat:

No sé vostès, però un servidor ha assistit al debat d’investidura espanyol amb una sensació d’absoluta incredulitat davant de la magnitud de la tragèdia. Si alguna vegada m’he queixat aquí de la innecessària dilatació dels tempos a l’hora de constituir el Consell General, escollir Cap de Govern i nomenar ministres, el que passa a Madrid és de traca i mocador, un al·lucinant malbaratament del temps, que és un bé escàs i hauria de ser administrat amb generositat i prudència. Però si allà van votar el 28 d’abril! Els guanyadors del PSOE s’han tirat gairebé tres mesos en plena contemplació de les musaranyes, per acabar dinamitant la negociació per formar govern després de tres dies de morros, filtracions i desencontres amb els únics socis possibles (i encara amb la servil predisposició d’Esquerra i altres satèl·lits). La reconstrucció de les negociacions que n’han fet els periodistes especialitzats semblaria increïble fins i tot als guionistes més recargolats de House of Cards. I, anant bé (és un dir), la cosa no es resoldrà fins a final de setembre. I, si com tot sembla apuntar, pot tornar-hi a haver eleccions al novembre, s’hauran tirat un any sencer (un any més!) en situació d’interinatge, sense que tinguin cap garantia que el resultat que donin les urnes després sigui més fàcil de gestionar. En comparació, a l’hora de posar-se d’acord per fer coalicions i repartir els càrrecs, la democràcia andorrana —sí, aquell país insignificant que, en paraules dels servidors de les clavegueres, és el de la «banda de asaltadores de caminos»— els està passant la mà per la cara.

tracking