Creat:

Actualitzat:

Cada dia pots trobar titulars que només refermen la idea que el món, per dir-ho finament, se’n va als collons. Condemnen a un any i nou mesos de presó el noi que va robar un entrepà. Tant se val que la condemna no impliqui el seu ingrés perquè “no te antecedents”. Ni que la fiscalia demanés inicialment quasi cinc anys de pena que després va rebaixar a tres i mig. El que compta per al jutge és que va amenaçar les dependentes del forn amb un objecte tallant, concretament la perillosíssima llengüeta d’una llauna de beguda. Nega “l’estat de necessitat” perquè tenia gana i no té en compte que no amenacés ningú, ni que acabés llençant l’entrepà al terra abans de fugir. L’element clau per construir el relat de “delicte de robatori amb intimidació” és la llengüeta de llauna. Gràcies a la qual remata la sentència amb un deliri que, si no fos real, seria digne del gran Groucho. Interpreta que l’acusat va entrar al forn en qüestió “amb la intenció d’enriquir-se” perquè portava “un objecte metàl·lic tallant intimidatori”. Si escric el que penso d’aquesta argumentació judicial, podria acabar... imputat. Queda clar doncs que s’ha d’anar amb compte amb les llengüetes de les llaunes! Però també que robar entrepans –i menys d’un en un– no ha fet mai ric ningú. Si no que ho preguntin als imputats i/o condemnats per les targetes Black de Bankia i Caja Madrid, als de la trama Gürtel, a Iñaki Urdangarin, al clan Pujol, a l’extinta (sic) Convergència, a Fèlix Millet, etcètera. I que se sàpiga cap d’ells era un mort de gana, ni els va fer falta cap objecte metàl·lic per omplir-se les butxaques sense escrúpols.

tracking