Més d’una vegada m’he referit a la sensació, que sovint s’ha tornat certesa, que per a segons quina administració, al llarg d’aquests darrers 10 anys no s’havien extret les lliçons oportunes de la doble crisi del país: estructural i conjuntural, i de la qual encara avui determinats sectors de la societat en pateixen les conseqüències. Només hem de repassar els grans projectes que s’han volgut implementar per part del Govern i/o d’alguns comuns i el resultat que se n’ha obtingut. Alguns no s’han realitzat, d’altres han quedat a mitges, i els que han acabat implementant-se –fent entrar el clau per la cabota, tot sigui dit de pas– són deficitaris o no en coneixem encara –i potser ni ho coneixerem– si el cost haurà valgut la pena. És evident que tot plegat ha fet perdre una mà de temps i diners irrecuperables, i probablement en el fons pot existir la bondat de pensar que, en cada projecte ideat, s’havia trobat la gallina dels ous d’or perquè Andorra sortís del pou: heliports, festivals caducs, plans estratègics de comerç inversemblants, ràftings, obertura pírrica... (continuï amable lector la llista). The Cloud s’afegeix al llarg catàleg, i malgrat que alguns encara trauran pit dient que s’havia aturat a temps, no hem d’oblidar el mal que ja s’ha produït a la zona i la forta despesa que s’ha generat. Ara toca idear com aquesta ferida al bell mig del centre neuràlgic de la capital pot recosir-se aprofitant-la per a altres usos. En moments com aquests va bé posar-nos a escoltar música: “Un moment, no ens precipitem, primer pensem (...)”. És l’inici d’una cançó d’Ovidi Montllor, Lliçó de sumes i verbs.