Creat:

Actualitzat:

Tothom és necessari i ningú no és imprescindible. És cert. Però hi ha persones que deixen empremta i que costa deixar anar com si res. A mesura que passa el temps, ens habituem a veure-les a prop, a comptar amb la seva manera de fer, amb la seva veu, i oblidem que res no és per sempre. Potser perquè aquest estiu conflueixen alguns comiats jubilosos, m’adono de com, en tots els àmbits de la vida, anem deixant la nostra petjada; en com les nostres accions, la nostra manera de fer, és la que dibuixa el que som en la retina dels altres, de forma més o menys fidedigna. Qui més qui menys, tothom coneix alguna d’aquestes persones especials. Avui m’agradaria parlar de tres dones fantàstiques. La primera, Francisca Morales, professora de la Universitat Autònoma de Barcelona. En ella projecto totes les bones i bons mestres que he tingut la sort de tenir al llarg de la vida. Persones que t’obren la ment, que t’empenyen a anar més lluny, a no conformar-te. Ara deixa la Universitat i emprèn nous horitzons. La segona, Marta Guilemany. No hi ha un fallaire petit a Andorra la Vella que no se l’estimi –i la respecti, pel compte que li té–. Aquest any, després de molt de temps, deixa d’ocupar-se dels petits per tornar a rodar falles. Una valenta. La tercera, la Teresa Azcárate, la Tere, que diumenge celebra que això de treballar té data de caducitat. La veu que des de sempre ens ha acomboiat en despenjar el telèfon amb el seu característic “Radiotelevisiód’Andorraaa, digui’m?” Ja les imagino amb barret i mojito mentre les trobem a faltar. Gràcies per tot. Gràcies per tant. I sort als relleus.

tracking