Dimarts, 9 de abril de 2024

Creat:

Actualitzat:

Una de les primeres lliçons que s’aprenen quan comences a caminar sol pel món és que els problemes que no es resolen no desapareixen, sinó que hi ensopegaràs cada dos per tres i sovint en el moment més inoportú. I la lliçó també serveix per als problemes col·lectius, que encara són més emprenyadors en la mesura que allò que pots fer a escala personal acostuma a tenir una repercussió ínfima en l’estat de la qüestió. És el que passa fa ja massa temps amb el flux constant de persones que miren d’arribar a Europa fugint de situacions que ni tan sols sabem imaginar-nos perquè es troben a l’extrem oposat del nostre dia a dia. Potser per això, cada cop que un fet especialment dramàtic sacseja les consciències dels ciutadans i interpel·la els governs més directament concernits, la reacció immediata sol ser repetir solucions que ja s’ha demostrat que no solucionen res: aixecar tanques ben altes i retornar els que han sobreviscut a la travessia a països tercers de fora de la Unió Europea. O bé, com s’ha proposat recentment, confinar-los en recintes d’acollida (que no deixen de ser camps de concentració) fins a esbrinar si han arribar fugint d’algun conflicte bèl·lic o només (!?) d’una situació de misèria. Fa uns dies, el ministre espanyol de Foment, José Luis Ábalos, responia els que criticaven que Espanya acollís el vaixell Aquarius afirmant que no es tractava de política migratòria, sinó de salvar vides. Doncs, sí, es tractava de salvar les vides dels que eren al vaixell, i també les dels que cada any moren en l’intent. I això només s’aconseguirà amb una política migratòria comuna que vagi al fons del problema d’una vegada per totes.

tracking