Dissabte, amb poques hores de diferència, vaig poder anar a dos espectacles infantils radicalment diferents. L’un era un contacontes, dels de la vora del foc, adaptat als temps moderns (micro de diadema, maleta amb atrezzo divers). Eficaç, no cal dir-ho: la canalla, asseguda disciplinadament en semicercle, escoltava amb atenció les rondalles, i quan es demanaven voluntaris, s’hi apuntaven sense cap vergonya. Però eren una mica com part de l’atrezzo, com la disfressa de fantasma o la serp mentidera amb un nus. Havien de fer el seu paper sense escapar-se d’allò que estava previst.
A la tarda, però, vam anar a la inauguració del festival de cinema infantil d’Andorra (o, per entendre’ns, l’Andorra Kids’ Film Festival), aquesta iniciativa magnífica que vol portar cinema de qualitat (i, per tant, gairebé invisible) a tota la població escolar del país. L’encarregat d’oficiar la cerimònia va ser el saxofonista Llibert Fortuny, que és un dels jazzmen més conspicus del sud d’Europa. Hom podia haver esperat una actuació sense risc, un espectacle calculat fins a la darrera semicorxera, de solvència contrastada, sense ensurts, amable i familiar. En comptes de l’aposta fàcil, el Llibert va optar per jugar-se-la, que els nens fossin els protagonistes, amb l’auxili d’una diabòlica electrònica. Loops i delays i ecos sobre bases pregravades i un saxo omnipresent i juganer. El resultat: tota la canalla del públic ballant dalt de l’escenari. Inclosa la meva filla, que és de la mena vergonyosa (en primera instància). I això, senyores i senyors, no ho aconsegueix qualsevol. Moltes gràcies.