Helicòpters

Les mares (i pares) som els principals enemics dels nostres plançons. Els callem amb telèfons mòbils quan no paren quiets al restaurant, els deixem que es passin hores amb la tauleta, els obrim un canal de YouTube perquè tot­hom vegi que espavilats que ens han sortit, els acompanyem a extraescolars maratonianes i els protegim i sobreprotegim contínuament, mirant d’arrenglerar a un costat del camí qualsevol pedreta que els pugui fer nosa. I així anem fent, amb un gran desgast per part nostra, perquè fer-ho malament també costa molt d’esforç –i conseqüències devastadores quan arriben a l’adolescència–. A aquell nadó tan bonic a qui procuràvem no importunar, el trobem frustrat i rabiós quan la vida no li dona el que vol. Aquella nena hipersexualitzada que feia taaaaanta gràcia en biquini imitant la Rihanna, ara pateix bullying a classe perquè els seus companys se’n riuen. Els nens que sempre s’ho han trobat tot fet, no entenen per què els pares no sempre poden estar a la seva disposició i se senten deixats de banda sense plantejar-se, però, en cap moment, que potser ara els toca a ells fer un cop de mà. Estem criant nens egoistes i còmodes, acostumats a tenir-ho tot ara i aquí. A rebre, sense cap esforç a canvi. Estem oblidant que educar és donar eines per a un futur incert, capacitat de resiliència i –si pot ser– formar persones útils per a la societat. La maternitat tardana, el descens de nombre de fills, les dificultats del món que ens ha tocat viure, la manca de referents, ens predisposa a fer d’helicòpters, però, o posem seny, o acabarem fent d’ambulàncies.