Davant d’un discurs de tres hores, autocomplaent i sense massa concrecions en els temes que havien de ser les grans reformes de país, als que habitualment seguim l’actualitat política no ens queda altre remei que fixar-nos en el que no es diu o es diu a mitges. Caiem aleshores –segur– en la interpretació, a vegades feta amb rigor a vegades sense massa base, però al cap i a la fi d’això s’alimenten els polítics, de les interpretacions que fem de les seves intervencions. No només s’alimenten, sinó que fins i tot s’ho passen bé, se’n riuen i ho comenten entre ells amb sornegueria. Forma part del joc.
En el moment que vivim, com a molt estirar a un any i mig de convocar eleccions i quan els partits ja comencen a moure’s per encarar el pròxim cicle electoral, sent aquest el darrer discurs d’orientació política que fa el cap de Govern, no semblaria gens casual que hagi començat desglossant l’activitat duta a terme per l’executiu en el terreny més social –pràcticament abandonat en els discursos d’anys anteriors– i sobretot en la cartera ministerial que comanda Xavier Espot; contraposo aquest enaltiment al fet que en un determinat moment de la intervenció fes referència als 23 anys que porten fent política alguns membres de la cambra, tots ells de DA, citant-los un a un: Ladis Baró, Jordi Cinca, Miquel Aleix, Vicenç Mateu... (es va deixar Gilbert Saboya). Ho va fer en el moment que parlava del sistema educatiu andorrà i la llei que l’empara, aprovada l’any 1994, i tot seguit va exclamar “ja fa anys que fem política, senyors...” Una frase que sonava a jubilació política.
Però ja saben, són només interpretacions.