Maleïdes bases

Les escomeses electorals a vegades donen sorpreses, i si són en clau interna de primàries de partit polític es podria dir que les carrega el dimoni. I si no que li ho preguntin a Susana Díaz, la gran damnificada de les primàries del PSOE. La cara que feia durant la compareixença nocturna, una vegada fet el recompte oficial de vots i proclamat Pedro Sánchez nou secretari general del partit, ho deia tot. Les quatre paraules que va articular a mena de discurs van acabar de confirmar que li costaria Déu i ajuda pair la derrota. Cert és que a ningú li agrada perdre. Però en el seu cas la cosa va més enllà, perquè ni tan sols havia previst que tal cosa pogués succeir, ni remotament. La supèrbia i el menyspreu al rival –Pedro Sánchez, Patxi López només era un convidat de pedra per fer-li nosa a ell– que va desplegar des de l’inici de la campanya van contribuir que la derrota final fos més humiliant. Una imatge que condensa com cap altra el deliri triomfalista que ha estat la seva tomba és la de l’anunci oficial de la seva candidatura a Madrid, on apareixia flanquejada, d’una banda per Felipe González i Alfredo Pérez Rubalcaba, i de l’altra, per José Luis Rodríguez Zapatero i Alfonso Guer­ra. Quina mandra, sí mandra, que feia la fotografia! Pobreta, va creure que amb totes les patums del partit fent-li costat, ja ho tenia guanyat. Doncs ja ho hem vist, la rebolcada va ser total. Com diu la Llei de la Comunicació Política, formulada per Francesc Marc Álvaro (La Vanguardia 25/05/2017): “En la lluita intrapartidista, el candidat que és adoptat pels instal·lats acaba sent castigat per les bases de l’organització. Per a mostra, un botó.