Alonso Quijano a l’ambaixada espanyola

Cent seixanta-sis Quixots de la col·lecció del bibliòfil Enric Palmitjavila, del miler que posseeix, dins de l’obra cervantina de 2.182 exemplars. Treball meticulós, continuat i mil·limètric del bon i humanista amic Enric. El primer Quixot exposat és de l’any 1673. Alguns amb excepcionals il·lustracions, entre les quals cal assenyalar les de Gustavo Doré. Aquest extraordinari esdeveniment em serveix per comentar alguns aspectes que sempre he descobert en la relectura de trossos i trossos del genial personatge de Cervantes. D’entrada, l’afany de ser ell mateix, malgrat els impediments exteriors. El Quixot per a mi representa la figura paradigmàtica de l’heroi que lluita amb les circumstàncies, malgrat que aquestes de manera continuada s’interposin en el seu laboriós camí. Ell, el Quixot, va sempre endavant –com diria un altre Quixot, aquet ben humà, Unamuno– sense mirar enrere, sense cap mena de por a l’esdevenidor. És l’heroi forjat en la més profunda voluntat, no es deixa manipular pel fat, no es permet creure en la fatalitat, ni caure dins de la voràgine de la sort. Aquesta és la tragèdia del cavaller: l’ambició per voler ser ell mateix, siguin quines siguin les circumstàncies. És una decisió que comporta una obligació i el respecte capitals envers les pròpies accions i, per tant, la responsabilitat de lluitar i posar en pràctica la seva llibertat. Heroi, circumstàncies, responsabilitat, fatalitat, llibertat, aguaitar més el futur que no pas filar i filar com tristes balangueres el teixit del fugedís passat, valors que són avui en certa decadència, en el nostre país, en els dos països veïns i a Europa, cabals, fracturats, o com a mínim esquerdats, en perill d’extinció. No existeix la fatalitat. A Andor­ra, tampoc, a Espanya i a França, tampoc. Menys encara, a Europa. El que hi ha és molt circ, fatxenderia, desorientació, i hipocresia per donar i vendre. “És el que hi ha”, diuen alguns. No és veritat, hi ha el que volen o volem tots plegats. L’únic repte és la voluntat de voler ser nosaltres mateixos, som també, però, com diria Ortega i Gasset, l’any 1914, a Meditaciones del Quijote, el que ens succeeix, allò que fem amb les nostres circumstàncies i les nostres possibilitats. Aquesta és la tragèdia, allò que ens atrau del cavaller Don Quixot: és un foll i alhora un assenyat. Aquesta és la seva força i el que provoca la nostra simpatia. Perquè ell és més que les circumstancies. A part d’admirar curosament els Quixots d’Enric Palmitjavila, a l’ambaixada, penso que caldria llegir-lo o rellegir-lo a poc a poc, això sí, el Quixot, i descobrir els seus personatges universals; fora del temps, perquè la seva història, la seva ètica i estètica són ben actuals. El que succeeix és que sembla ser que el 85% dels alumnes de batxillerat espanyol poden acabar els estudis sense haver llegit el Quixot. I també serveix aquesta afirmació pel que fa en llengua catalana, a Ramon Llull o Joan Martorell. Acaba Cervantes dient: “... y dió su último suspiro, quiero decir que se murió.” No és ben modern això? És clar que ens manquen líders idealistes, i alhora pragmàtics. No folls o que se’l fan, sinó herois que pensin més en les persones que en els números. Una nova ètica, o la de sempre, i una nova estètica que no enganyi amb cimeres contra la corrupció, organitzades pels mateixos que presumptament se’ls acusa de corruptes. Ai, Quixot!