El ‘Titanic’ sanitari no canvia de rumb

Més constructiu, allunyant-se de l’estil àcid, vorejant la toxicitat, d’altres èpoques. Sempre he cregut que els rajadors permanents són de vol gallinaci i que acaben disparant contra tot el que es mou, els seus inclosos, perquè ho porten a l’ADN. No hi ha res pitjor que les persones tòxiques que fa la sensació que no seran felices fins que la resta de la humanitat no estigui sumida en la desgràcia i la depressió. La meva història d’amor amb el PS està, però, en crisi des d’ahir al matí. Als socialdemòcrates se’ls ha acudit entrar una moció al Consell perquè la composició del consell d’administració de la CASS no compleix allò establert. A efectes pràctics és que veuen que hi ha massa economista i que hi falta algú amb més perfil social. O sigui que tenim un forat de 70 milions d’euros l’any en sanitat (55 després que ens apugin a tots les cotitzacions) i un fons de pensions que tècnicament està en fallida (si no es fa res en quinze anys s’han acabat les reserves i per tant adéu a les pensions), i el PS creu que s’està portant a terme una gestió massa economicista? Només hi ha dues opcions. O al partit han decidit que cal diversificar els talents i estan buscant monologuistes o a hores d’ara continuen sense tenir ni maleïda idea de quina és la realitat de la Segureta Social. És com si mentre s’està enfonsant el Titanic un passatger exigís la presència del capità per demanar que s’ha de canviar el violoncel·lista de l’orquestra atès que clarament desafina. I la comparació ve al cas perquè la Seguretat Social (pensions i sanitat) és l’iceberg que amenaça d’enfonsar l’economia nacional. I com en el Titanic, excepte algun talibà de la defensa del diner públic com el que escriu, ningú presta atenció a aquesta taca blanca que s’aproxima. Ni tan sols es reacciona després que un primer bloc de gel, albirat i avisat pels talibans del control de la despesa pública, ja ha impactat contra el vaixell obrint una via d’aigua de 70 milions d’euros l’any. I que per posar un pedaç a la via d’aigua i que quedi en 55 milions s’han hagut d’apujar les cotitzacions. Per a major confort de la tripulació el nou capità porta una estrena gloriosa al capdavant del timó. Primer hem tingut el ridícul en la gestió de l’aigua d’Arinsal, mostrant un cop més que s’ha de felicitar aquest gabinet perquè en matèria comunicativa sempre la pifia. Són uns professionals de pifiar-la. I?cal ser molt bo per assolir aquest registre perquè ni que fos per estadística algun cop l’haurien d’encertar. Doncs no. Quina seguretat té veure el ministre Álvarez Marfany responent a les preguntes sobre les irregularitats del SAAS l’any 2014. Resumint: “Jo no hi era. No en sé res.” Molt bé. I a qui li ho demanem. A Cristina Rodríguez i a Lluís Burgués, que són els que hi havia? Llàstima que no es pugui demanar responsabilitats a antics càrrecs per una contribució decisiva a l’espoli del diner públic sanitari amb la sobredespesa injustificada i injustificable de l’hospital. Però la impunitat és impune. A Toni Martí? A una recepcionista de l’hospital? Al de la garita de l’aparcament? Algú hauria d’explicar al ministre que quan va acceptar el càrrec estava assumint que ha de respondre en nom de la institució. Són les normes mentre els polítics no vulguin posar fi a la impunitat dels càrrecs que ja han marxat. I no estaria malament que, com que té les preguntes de l’oposició a l’avança, es mirés els dossiers i fos capaç de no quedar en evidència reiteradament. I tot ho hem fiat a Superman Piqué, l’ex del Clínic que per les informacions que ja circulen està demostrant a bastament que (i és normal) és un excel·lent gestor hospitalari i una de les persones menys indicades per reformar una sanitat de la qual no en té ni idea. Les solucions que aporta ens apropen al model espanyol de Seguretat Social. I no el culpo. És normal. Perquè en realitat el debat és fals. Des de fa vint anys s’han fet multitud d’estudis, plans i projectes de reforma sanitària. La immensa majoria de disfuncions (excepte les derivades de l’obertura i de l’excés de professionals liberals) estan analitzades i resoltes. No cal un ideòleg. Cal un executor. Algú que, a diferència de Burgués, no tingui peatges interns i interessos a defensar. I que a diferència dels estrangers anteriors a Burgués tingui un mínim interès per complicar-se la vida per obtenir resultats. Es van limitar a cobrar i a fugir de problemes. Fins i tot expliquen que un a les reunions del SAAS simplement feia becainetes.