Gràcies, Paco, Sícoris, Iscla d’Informacions

Segurament que tenen tota la raó. Però llegeixo a sant Pau que va escriure: “ai de mi si no escric!” Sóc molt feliç perquè, com a fill de pare i mare pagesos, m’ensenyaren a festejar cada final d’agost la collita de l’any. El blat al sac i ben lligat és fruit de la suor del llaurar, sembrar, adobar, segar, i del batre que bé es mereix una bona alifara. Una gran festa a la mateixa era. Mossèn Cinto escriu amb sant orgull: “Poeta i llaurador sóc / i faig feina ben neta / que llauro com un poeta / i escric com un llaurador.” M’enorgulleix avantatjar al poeta. Ell ha escrit com a gran poeta! Un servidor, fill de Bellcaire d’Urgell, ha llaurat amb parell, no amb tractor, com ningú al costat del meu pare. Estic content de donar gràcies. Sóc fill de l’Eucaristia de cada dia –Eucaristia vol dir acció de gràcies-. Gràcies a mossèn Jaume Argelagós de Sant Julià de Lòria, em sacsejà la vergonya alhora de declarar l’amor al país, a la parròquia, a Canòlich amb els seus llibres “L’Andorre intime” i “l’Andor­ra Eterna”, l’any 1973. Gràcies a la meva mestra Montserrat Roig, que amb “Un pensament de sal, un pessic de pebre”, m’ensenyà a mirar la vida i visualitzar-la en un full blanc. Gràcies al Paco Ruiz, que m’obrí les portes del carrer de la Unió, 1,3er, per trobar a Promocions Publicitàries i a Informacions l’espai adient per conversar amb la ciutadania andorrana. Gràcies mil al meravellós equip: Sícoris, Iscla, Viusà, Sorribas, Grau que m’alliçonaren a veure en les “Coses que passen”, les grans coses de cada dia, i em sostingueren en els moments que anava a deixar la ploma. Gràcies a l’Aurora que em teclejà amb la paciència d’una monja de clausura totes i cadascuna de les meves Agendes. Gràcies al bisbe Joan Martí que, en una tanda d’exercicis espirituals al Seminari de la Seu d’Urgell, em posà de referent per tal que els mossens escrivissin a la premsa del poble. Gràcies a l’Esteve Albert, que m’ajuda a fer comprendre la bellesa de l’arquitectura del nou Santuari: Meritxell, Màgia i Paisatge (1986). Gràcies a Joan Riera, que em tragué la pols del llibre de comptes dels sagristans Santa Maria de Meritxell, centre agrícola i ramader (1988). Gràcies al Pare Cebrià Baraut, que m’omplí el buit de no posseir una història documentada i a la vegada popular Nostra Senyora de Meritxell (1995). Fou el seu testament andorrà! Gràcies al Centre de Cultura Catalana que em convidà a escriure El meu mossèn Cinto. Verdaguer pels camins d’Andorra (2002). Gràcies Petits Cantors d’Andorra per col·laborar amb un DVD i un CD al llibre Vivències meritxel·lianes compartides (2011). Gràcies, Cecília Santañes i l’Alexandra Grebennikova, que amb El gran secret de la vaca Bruna (2012), heu creat una paràbola amb molt de missatge i a la vegada turística inspirada en la granja d’AINA. Gràcies Pilarín Bayés que has posat tot el teu art i la teva devoció en la il·lustració de la Petita història de Meritxell, que corona la col·lecció dels llibres editats per AINA. Gràcies, Amàlia Prat, marmessora de les meves Agendes a Informacions, i a tot el teu equip: Aurora, Daina, Sergi, Jaume... N’heu fet, des del 1975 al 2000, una primmirada tria que ha fruitat en la primaveral gavernera 50 anys de tu a tu des de Canillo. Diari d’un capellà compromès. Per què escric? M’ho he preguntat mil vegades. Per què he cercat plomes que expressin millor que la meva, i, ensems, s’impliquin en allò que porto en el cor? Escric perquè la soledat del capellà no és aïllament, sinó fecunda. “Le journal d’un curé de campagne” de Bernanos, que ha estat un dels meus referents, n’és una prova. Escric per parlar amb mi mateix, i com a teràpia personal. Escric perquè un projecte humà, social i cristià si no és compartit, deixa de ser un projecte. AINA, sense Informacions, sense el Paco, Aurora, Sícoris, Iscla, Rosa Mari, Joana, Mari Carme no existiria. Escric per ser veu dels sense veu (alumnes, monitors, persones marginades). Escric per veure-hi clar: les meves dues ninetes són Meritxell i AINA. Escric per estar a la plaça del Poble andorrà. Escric perquè nombrosos lectors retallen i guarden les meves Agendes. Moltes setmanes he escrit perquè tenia por d’escriure. Escric per declarar el meu amor a la Parròquia de Canillo. La signatura Mossèn Ramon de Canillo de cada diumenge n’és penyora. Cada Agenda que he escrit és com una carta a la meva mare: claredat, un fet de vida, sentiment... Escric perquè estimo. Estimar és comunicar. Comunicar és escriure. La fidelitat al meu escriure és la paraula més bonica que acompanya l’amor. I el compromís n’és la més generosa fecunditat. Escric perquè en la meva Confident s’ha fet carn la paraula. I com a misericordiosa Mare comprèn, corregeix els meus errors, perdona les paraules inadequades i somriu davant la limitació de les meves paraules. Des de la seva falda, el Paco, el Sícoris, l’Iscla ens fan una abraçada: “estimar és no oblidar.”