Tot compta?

I també en la llavor dels abusos retòrics dels meritòcrates quan parlen sense cap vergonya de govern dels millors o pronuncien exabruptes classistes, sovint amb l’agreujant masclista. A Roma, l’accés als càrrecs públics estava rígidament reglamentat –i reservat als homes– per la llei Villia annalis que establia el cursus honorum per exercir les diferents magistratures. A les societats modernes no hi ha lleis similars que estableixin el cursus honorum dels polítics. Un cursus que varia d’uns països a altres segons la tradició política, el capital acadèmic, administratiu i organitzatiu del sector públic i l’estructura i sistemes de selecció dels partits democràtics. En aquest àmbit, el nostre país també té una especificitat destacable, encara que ja sabem que això de les especificitats és molt relatiu. Així, un dels presumptes mèrits més valorats per l’establishment per ocupar posicions polítiques és la procedència professional del candidat, més que la titulació acadèmica o el seu currículum polític anterior. Si el seu origen és el sector privat la seva vàlua queda fora de cap dubte: se li suposa. És el que va passar amb el primer govern de Toni Martí, la trajectòria dels seus ministres en el sector financer i en empreses privades es va vendre com una garantia de capacitació. El contrapunt d’aquesta sobrevaloració de la capacitat per la gestió pública dels empresaris i professionals del sector privat, és el handicap per no dir menyspreu dels polítics procedents del sector públic, que han d’afegir a les seves competències diplomes universitaris i actitud, una enorme dosi de treball per intentar neutralitzar les connotacions negatives (el demèrit) del seu estatut de funcionari. La biografia d’una persona no és una línia homogènia i com més llarga sigui, més probabilitats hi ha que presenti algun daltabaix. La valoració social de la semblança d’un personatge públic, la seva reputació, és una barreja del seu historial d’actuacions, i sobretot de les aparences, dit en altres paraules: de la percepció social dels seus mèrits i demèrits. A Espanya ha estat paradigmàtic el cas del titular de Defensa, del qual molts ciutadans destaquen el demèrit que suposa el seu pas com a conseller de l’empresa Instalaza que fabrica bombes de rácimo que maten i mutilen civils i destrueixen conreus i habitatges. La fabricació d’aquestes armes va ser prohibida al país veí en ratificar la Convenció de Dublín el 2010. De poc serveix que Morenés expliqui que quan Instalaza fabricava aquest tipus d’armament no estava en vigor la Convenció i que, per tant, la seva producció era legal: la seva reputació política va quedar molt minvada per aquesta fase de la seva vida empresarial davant de milions de conciutadans, però també de líders d’altres països i d’ONG internacionals. En el debat d’orientació del 2012, el cap de Govern deia: “tot compta a l’hora d’apostar per l’homologació i la transparència. I aquest Govern no estalviarà cap esforç per mantenir net i lliure de qualsevol ombra de sospita el bon nom del Principat d’Andorra (...) No deixarem que l’obstinació egoista d’alguns, de pocs, posi en risc qüestions cabdals de les relacions internacionals del nostre país que s’han de traduir en canvis molt positius per a tots els seus ciutadans”. Doncs ara, en el cas de la participació –coneguda gràcies als Panamà Papers– del Sr. Jordi Cinca en una societat panamenya, per molt que es vulgui confondre el personal amb explicacions infantils sobre el que és o no just a l’hora de valorar aquesta implicació, ens trobem davant un greu problema que afecta una autoritat política, un problema de reputació i no de legalitat jurídica. I això demana una reacció de l’interessat o del cap de l’executiu per no “posar en risc qüestions cabdals de les relacions internacionals del nostre país”. Perquè, o “tot compta” o el cap de Govern és massa sever amb els adversaris i molt indulgent amb els seus?