El disc, història d’un adéu

Els darrers dies hem vist una imatge que no es repetia des de l’època daurada del compact disc: llargues cues d’aficionats a la caça dels articles en liquidació. No deixa de ser paradoxal tornar a veure un espai pràcticament moribund revifar així quan és a punt de dir adéu per sempre. Però ja se sap que és habitual tenir un rampell de lucidesa abans d’estirar definitivament la pota... A Andorra aquest procés també l’hem viscut, potser de manera més brusca i dramàtica encara. Ja se sap, a les grans ciutats les petites botigues molt especialitzades poden agafar el relleu. Cada aficionat ha acabat trobant el seu cau, el lloc on aconseguir una discografia molt ben seleccionada i un assessorament professional i expert. Aquí, en canvi, es van tancant establiments i ningú s’ha atrevit a continuar la tradició. I estem parlant d’un país que durant anys i panys va ser capdavanter en aquest àmbit. Avui dia és tot un repte localitzar un trist CD a qualsevol de les grans superfícies del Principat que, no fa gaire temps enrere, disposaven d’un fons més que acceptable. Si el buc insígnia de la música gravada a Andorra, el Tonet de la Música, va acabar abaixant la persiana, ja ens podem imaginar quin és el panorama local. El propietari d’una de les botigues que encara sobreviuen em comentava recentment quin és el secret per tirar endavant: reduir la secció de discos a la mínima expressió i apostar pel videojoc, on la indústria sí que ha sabut conservar el format físic i mantenir el control antipirateria. Les cases discogràfiques, en canvi, van desistir d’agafar el bou per les banyes des del primer moment. En ple auge del disc compacte, l’amenaça de la xarxa va passar totalment desapercebuda. Però de seguida van començar a proliferar les plataformes de descàrrega, a l’hora que sortien al mercat els primers reproductors MP3. I quan les companyies van reaccionar en aquesta revolució, ho van fer a destemps i malament. El mal ja estava fet, els nous hàbits ja s’havien implantat, i pretendre aleshores fer pagar per música que podia obtenir de manera lliure i gratuïta sonava a broma de mal gust. El més còmic de tot plegat és que durant anys se’ns va vendre el CD com el paradigma de la perfecció tècnica –un suport que resistia el pas del temps sense que això anés en detriment de la qualitat d’àudio–, i ara ens hem acabat conformant amb un sistema basat en arxius comprimits que es troba a les antípodes d’aquesta excel·lència sonora. I com sempre, el més perjudicat és l’artista. Per als novells, la tradicional maqueta o fins i tot el single deixen de tenir sentit. I per als consagrats, la idea d’àlbum com a recopilatori de cançons per explicar una història està condemnada a extingir-se. Ara, cada cançó es pot descarregar de manera independent, i passa a formar part d’una infinita llista de reproducció que tenim sempre a l’abast. Si el mitjà és el missatge, aquí el missatge és ben clar: la banalització i la desvalorització de la creació musical. Enmig d’aquest panorama, ha sorgit una legió de nostàlgics del vinil, que recorren encants i botigues de col·leccionisme a la recerca de tresors fonogràfics. Coneixedores d’aquest ressorgiment, les companyies de discos han començat a editar part del catàleg en aquest format. En tot cas, serà una flor d’estiu mentre la generació que ha crescut amb la intangibilitat digital no descobreixi el màgic crepitar d’una agulla recor­rent el solc d’un LP...