Sinècdoque política

Es tracta, més que d’una temptació no vençuda, per ignorància o bé per voluntat insana, d’una actitud ben meditada, conscient. No és res més que confondre la part amb el tot, és a dir la figura gramatical i lògica, anomenada sinècdoque que en el món de la política parlada esdevé una màxima universal. Exemples? Arreu i moltíssims. És sinècdoque política afirmar per exemple que 2.000.000 de vots a Catalunya és el poble de Catalunya. Afirmar que l’activisme significa representativitat majoritària. D’una part sí, de tots no. És sinècdoque política i social, en programes de televisió amb força audiència, determinar “que tot Espanya està interessada en...” o “ens està veient tot Espanya”. Cada dia més s’utilitza en el món de la xenofòbia, l’antisemitisme i el racisme. I no cal dir en el llenguatge dels partits polítics. A Andorra també, és clar. Sobretot en les majories parlamentàries quan els que les detesten, sovint diuen el “poble vol”, “el poble ho desitja”, oblidant-se que parlen només en nom dels seus votants, no dels altres que potser s’han fragmentat, però que tenen la mateixa credibilitat –no menys– que aquells malgrat no sigui quantitativa. És un dribling aquest de la sinècdoque utilitzat tant pels que s’anomenen dretes, com per part de les qualificades esquerres. A Andorra succeeix també amb certa freqüència. En sessions parlamentàries, en declaracions als mitjans de comunicació o, fins i tot, en el llenguatge habitual. I els qui escrivim –jo el primer–, potser fins i tot de manera inconscient o no tan conscient, hi caiem sovint, creient que el que nosaltres pensem, per força ho pensa la resta. I no sempre és així, o no ho ha de ser. Llegia, fa poc, les declaracions d’un polític que deia: que el partit que representava, “de política en sabem una estona”. Aquí la sinècdoque consistiria en què prendria el tot per la part: es referia a la política de Sant Julià, però ho generalitzava en el “tot” (política). És, en síntesi, utilitzar de manera inclusiva, el tot per la part, o la part pel tot, la matèria per l’objecte, l’espècie pel gènere, o a l’inversa, el singular pel plural, i a l’inrevés, o l’abstracte pel concret. Mirin si n’hi ha de maneres de creure’s apodíctic i universal. Moltes vegades els secretaris generals dels partits polítics colen el seu pensament individual en la primera persona del plural, moltes vegades el plural amaga la inseguretat o la por del singular en expressar l’opinió personal, i aleshores es proclama: “Nosaltres pensem...” i potser només ho pensa ell, sense haver-ho consultat abans amb la resta dels seus confrares. O en públic ho expressa d’aquesta manera, per allò de la disciplina de partit, i en privat diu “és que ho haig de dir perquè el partit ho vol així”. En el món mediàtic, sovint es confonen les opinions personals amb la informació, la qual cosa succeeix abastament en l’àrea de les tertúlies. Sempre he pensat que el grau de cultura i civilització d’un país es pot quiratar en el moment d’assistir o escoltar les tertúlies del tema que sigui. Fa pena o greu atendre, només que sigui un minut, alguns tertulians d’algunes televisions públiques o privades del regne d’Espanya, per exemple, inclòs el paper absolutament independent o no tan independent del moderador o comunicador que ha de teixir la fluïdesa, el to, i el nombre d’intervencions, amb el respecte que es mereix l’espectador, i els altres interlocutors, i pren partit per una o altra opinió, no dic informació. En fi, la sinècdoque lingüística i retòrica té molts vessants, i on es cultiva més és en el món de la política on, habitualment, passa desapercebuda amb gran satisfacció dels assessors politicòlegs dels qui comanden. De retòriques on es barregen el tot, la part, la matèria, l’objecte, etc. en trobem a grapats en les polítiques antirefugiats, per exemple a Dinamarca (país tan adorat per Catalunya), on podem assistir a gairebé decisions prenazistes, escoltant veus que diuen: “No podem salvar-los a tots. Hem de sentir vergonya?” O bé confiscant als refugiats diners i pertinències per sobre de 1.340 euros? “Hauríem de tancar les fronteres” repeteix la solidària Europa a la què ens associarem... I quan llegeixes que el país veí, França: “obté un rècord de 16.000 milions amb la venda d’armes”, o quan Itàlia per què no es cabregi l’iraní, en visita oficial (econòmica) s’avergonyeix del seu llegat cultural i amaguen els nusos dels museus capitolins, o quan... no assistim a nombroses sinècdoques polítiques, per no anomenar-les estafes, hipocresies, dobles morals? Com podem veure, la gramàtica i la retòrica ens dóna nombroses possibilitats per confondre el personal. Però, és clar, com que tenim el dret de tenir drets, també tenim el dret a equivocar-nos. Així, queda millor...