La PIME no signarà un xec en blanc a Govern (I)

–Una mútua amb dues branques, prestació de jubilació i de malaltia (igual que avui en dia). –Totes les empreses tenen l’obligatorietat de cotitzar per als seus treballadors, tant en la branca malaltia com en la de jubilació. Tots els cotitzants tenen els següents drets: –Tots els que hagin cotitzat 15 anys com a mínim tenen el dret de rebre una pensió de jubilació a partir dels 65 anys. –La pensió de jubilació que abona la CASS és del 50% de la mitjana salarial actualitzada per IPC si s’han cotitzat 40 anys. Fins aquí PIME Andorra no té res a dir; ara bé, hi ha una gran diferència entre les jubilacions que reben els treballadors de l’empresa privada i els de l’administració pública. Durant el Govern Forné (Govern totalment liberal) apareixen, sense que cap polític se n’adoni, dos tipus d’andorrans amb drets ben diferents. Tot i que per a la CASS no hi ha diferència. La CASS no diferencia en el moment de calcular la jubilació per a ningú, sigui privat o funcionari. Torno a dir: el 50% de la mitjana actualitzada per IPC si s’han cotitzat quaranta anys, si es cotitza menys anys es cobra menys. Ara bé, els funcionaris tenen un tracte especial amb el Govern, molt generós per a ells, i pagat a les costelles de tot els obligats tributaris, per tal que encara que cotitzin molts menys anys, a ells no els afecti. El 14 de març del 1993 el poble andorrà aprova la Constitució i en l’article 6 títol 2 diu: “Totes les persones són iguals davant la llei. Ningú no pot ésser discriminat per raó de naixement, raça, sexe, origen, religió, opinió, o altra condició personal o social.” “Els poders públics han de crear les condicions per tal que la igualtat i la llibertar dels individus siguin reals i efectives.” I en el article 37 capítol 6 diu: “Totes les persones físiques i jurídiques contribuiran a les despeses públiques segons la seva capacitat econòmica, mitjançant un sistema fiscal just, establert per la llei i fonamentat en el principi de generalitat i distribució equitativa de les càrregues fiscals. L’any 2001 arriba la Llei de la Funció Pública. El Govern liberal de Marc Forné, per tal de posar-se els treballadors de l’administració pública a la butxaca, els fa funcionaris a tots. Fins aquell moment, en aquest país quasi no hi havia funcionaris. Pràcticament tots eren contractuals i per tant amb uns drets de jubilació com els dels privats. De cop, s’atorga el dret que acabarà afectant milers de persones a cobrar una jubilació equivalent al 70% de l’últim salari, entre altres privilegis. I, per tant, no és veritat el que els funcionaris diuen que tots ells van entrar amb aquestes condicions. Molts ja estaven a l’administració pública i no eren funcionaris. Va ser una decisió política que era una bomba de rellotgeria. Fins a l’arribada del Govern actual ningú va voler quantificar la despesa que això acabaria suposant per a les arques públiques, i, és clar, com que aquest Govern els toca una miqueta els seus privilegis, tenim muntada la rebel·lió dels privilegiats. Què passarà doncs quan acabin tenint els mateixos drets que la resta dels treballadors? En qualsevol cas, si un empresari privat hagués pactat les mateixes condicions en la seva empresa fa anys que seria mort i enterrat. Tots els governs liberals que s’han anat succeint des d’aleshores han anat repetint els mateixos clixés, ampliant el nombre de funcionaris sense calcular el cost d’uns avantatges que els prometien, però que no sabien com es podrien fer efectius, més enllà d’augmentar la càrrega impositiva de l’obligat tributari. És a dir: de tots els obligats tributaris. Tot i que els funcionaris diuen que és assumible, PIME Andorra s’ha permès de fer uns quants números, ben senzills, perquè tot­hom es pugui fer una idea. Dos germans bessons, en Gabriel i en Toni, comencen a treballar als 25 anys. En Gabriel entra a treballar a la Funció Pública i en Toni a l’empresa privada. Els dos estan al mateix nivell salarial. Tots dos comencen a treballar amb un sou de 1.000 euros al mes i acaben la seva vida laboral amb un sou de 3.000 euros. –Per a tots dos la mitjana salarial dels anys treballats és de 2.000 euros, però quin serà el seu salari de jubilació? –Doncs fàcil, si la mitjana és de 2.000 euros i la pensió correspon al cinquanta per cent de la mitjana actualitzada per IPC, els cor­respondrà una pensió de 1.500 euros, si han cotitzat durant quaranta anys. Però, en realitat, als dos germans, tot i haver seguit la mateixa línia laboral, els pertoca un rendiment ben diferent. En Gabriel, jubilat de la Funció Pública, rep cada mes 2.100 euros de pensió de jubilació, treballi 20 o 40 anys, sempre que siguin més de 15 anys. En Toni, jubilat del sector privat, rep menys de la meitat: 1.500 euros si ha treballat 40 anys o 750 euros, si ha treballat 20 anys. –El pitjor no és la desigualtat, sinó la manera de fer els comptes: En el cas del sector privat, en Toni cobra la pensió íntegrament de la CASS. En el cas del sector públic, en Gabriel cobra la part que li pertoca de la CASS –els 1.500 euros si ha cotitzat 40 anys, i la resta, els 600 euros que complementen la pensió fins arribar al 70% de l’últim salari, els aporta Govern–. Si hagués cotitzat 20 anys la CASS li pagaria 750 euros i Govern 1.350 euros mensualment. D’aquí ve la magnitud de la suma, a la qual Govern haurà de fer front –és a dir, que tots els obligats tributaris hi haurem de fer front–. És a dir, els obligats tributaris del sector privat pagaran una gran part de la diferència de les pensions de jubilació dels treballadors públics. –I no només per l’aportació de Govern. Mireu els gràfics següents: Sense reformes, la CASS començarà a tenir desequilibris a partir del 2017, per tant entrarà en dèficit. Estudi actuarial de la branca de la jubilació: Sense cap reforma profunda, els privats no podran cobrar cap pensió quan s’arribi prop del 2030 (o sent optimistes cobraran pensions de misèria). En canvi, als funcionaris el Govern els seguirà pagant el 60% de la seva última nòmina, encara que tota ella sigui a càrrec del pressupost de Govern. És a dir, que els obligats tributaris del sector privat seguirem pagant impostos per les pensions dels funcionaris sense tenir garanties que la CASS pugui pagar les pensions dels privats. I si el Govern s’ha de fer càrrec de totes les pensions, d’on traurà els diners?